La violència per motius de gènere suposa la violació de drets humans més generalitzada i tolerada socialment. No crea rebuig ni desvincula als agressors dels seus entorns. Fins i tot, hi ha països on esta pràctica està institucionalitzada, i continuen sent ben considerants comercial i diplomàticament. Més de 1 de cada 3 dones en tot el món ha patit violència física o sexual al llarg de la seua vida; 750 milions de dones han estat casades abans dels 18 anys; i més de 250 milions més, sotmeses a la mutilació genital... És raonable que al segle XXI els drets més bàsics no estiguen per sobre de les conductes irracionals?

 

Hem de seguir treballant, des de totes i cadascuna de les posicions possibles, per canviar este panorama tràgic, per justícia, pel futur, pels drets de totes, pels fills i filles orfes, per fer avançar la nostra dinàmica social, per millorar un esquema ancorat que no hem triat però patim a diari... És un fet reconegut que la violència física o psicològica contra la dona, l’assetjament i altres conductes que coarten la seua llibertat personal, són un entrebanc en la realització real dels drets humans i constitueixen un desafiament directe a la inclusió i la participació de les dones en la esfera pública, en la empresa, en la societat... Si no ens enfrontem al problema, estem condemnant-nos a una malaltia social crònica que ens afebleix, que termina amb la vida de persones i que, com a efecte afegit, no ens permet assolir objectius tan importants com el del compliment de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.

 

Per l’educació, per la conscienciació de les generacions venideres, perquè mirar endavant sense lastre és un imperatiu, una demanda ciutadana. I malgrat això, sent un problema de primer ordre, la percepció de la gravetat de la violència no és transmesa com cal. El resultat són generacions d’adolescents que no saben calibrar la importància de comportaments perillosos, de conductes que creen una tolerància inacceptable.

 

Pel futur, per canviar la dinàmica social, per trencar l’espiral masclista, perquè la problemàtica continua als carrers, als hogars, als hospitals i als cementeris. Les dones continuen sent assassinades cada any per desenes i les edats de referència són cada vegada més tempranes. Cal que insistim en l’educació equitativa i que sigam capaços de convertir este assumpte en un tema prioritari de l’agenda pública.

 

Les xifres no minven, i el resultat és absolutament irreparable, tant per a la víctima, com és lògic, com per a la seua família. Ara per ara, al 2017, vivim l’any amb major quantitat de xiquets i xiquetes víctimes d’esta violència. Persones que creixeran amb una experiència tràgica que duran adherida per sempre a la seua memòria. Perquè no ho reproduïsquen, perquè sàpiguen ser forts, perquè siguen capaços de convertir la seua pèrdua en un aprenentatge i no en una venjança, per fer que les víctimes no creen víctimes.

 

Hem de parar açò. Trencar esta dinàmica. Hem de treballar per unes societats sense violència on predominen les formes de convivència plurals i solidàries. Hem de treballar perquè existeixen tantes raons com persones que moren, pateixen por, callen, ploren, supliquen, baixen la mirada o senten que han perdut la capacitat de sentir. “Si totes diem prou...”, si totes i tots comencem a entendre que la llibertat i el respecte són bàsics, serà més fàcil assolir l’objectiu de vèncer esta patologia masclista.

 

Perquè la “violència és l’últim refugi de l’incompetent”, del covard, de l’idiota, del cretí…