Gran part de la ciutadania està assistint atònita a les notícies que cada dia apareixen als mitjans relacionades amb el rei emèrit, un personatge que durant dècades va representar el paper de cap d’estat modèlic emparat en la censura mediàtica i en la seua inviolabilitat constitucional. Els rumors sobre la seua privada a penes deixaven marca en la seua figura de porcellana, fins i tot sembla que reforçaven la seua humanitat i l’acostaven a una condició popular que era del gust de la majoria de la societat. Res a veure amb eixos monarques estirats i gelats d’Europa, parents en major o menor grau, o amb els prínceps del desert, germanets del nostre Borbó no per la línia de la sang blava sinó per la fosca viscositat dels interessos.
No tots ni totes poden exhibir un rei campechano i al mateix temps una sort de nou Cid, campió de la democràcia i les seues institucions. El relat que es va anar construint de Juan Carlos, des de la mateixa dictadura va anar arrelant en la consciència ciutadana i es va blindar contra qualsevol crítica que no fóra la dels “radicals republicans”. El Borbó no sols ens va portar entre llàgrimes de nostàlgia un règim de llibertats, sinó que la va salvar dels malvats inadaptats que pretenien tornar al passat.
La modèlica transició espanyola va aconseguir imposar una mena d’amnèsia col·lectiva que va blanquejar el franquisme i va catapultar un dels seus principals valors a la categoria de líder democràtic. Algunes preguntes no es feien perquè no esperaven resposta: d’on va eixir el príncep nascut a Roma, qui el va rescatar de l’exili portugués, per què l’elegit no va ser el fill d’Alfons XIII... I moltes més que no cabrien en un article com el present.
Siga com siga, a pesar d’un passat tan sinistre i a pesar de les filtracions escasses sobre la seua dissoluta vida privada, Juan Carlos es va convertir en un emblema inqüestionable de l’Estat, fins que una sèrie d’escàndols el van obligar a entonar un mea culpa insòlit davant de les càmeres: “Lo siento mucho ...”. No sabem si ho sentia o no, però excepte els molts innocents la majoria de la societat sentia que hi havia més pecats darrere d’aquella confessió, més que una aventura paquidèrmica en la sabana africana o més greus que aventures típicament borbòniques i campechanas .
Tan greus que el rei va haver d’abdicar a una edat encara llunyana de la seua cosina Elizabeth. No es coneixia en aquell moment, fora de l’àmbit restringit del cercles del poders de l’Estat, l’abast de l’escàndol, però a poc a poc i des de fora de les fronteres pirinenques van anar arribant notícies molt comprometedores que afecten de manera molt clara l’honestedat i l’honorabilitat de l’emèrit. El sogre egregi que havia pogut desviar l’atenció mediàtica als seus poc modèlics gendres passava del paper couché a la crònica negra, la campechania es tornava patetisme i la porcellana es mostrava amb la duresa comprometedora del ciment armat que hi ha darrere de la gran majoria dels negocis bruts. El rei caçador va ser caçat.
Des de Compromís i des de moltes altres forces democràtiques, estem demanant que s’òbriga una investigació de les irregularitats del monarca fins a les últimes conseqüències, per respecte als ciutadans i a les institucions. No es tracta ara de mirar al passat, de passar comptes amb el protegit del Caudillo, sinó de demanar transparència i justícia, i respecte a la democràcia. Mentre esperem asseguts, proposem que es canvie el nom de Juan Carlos I de carrers i places dels nostres pobles i ciutats pel de persones honorables. El rei emèrit ja ha fet massa mèrits.
