Era previsible i resultava inevitable, perquè considerant la idiosincràsia del poble valencià estava cantat que la solució seria la que ha sigut: els valencians s’hem quedat amb una mà davant i l’altra darrere. I les poques veus, que en son moment s’hi van alçar reclamant atenció sobre el que podia ocórrer, mai no van ser escoltades, caient ràpidament al pou de l’oblit i de la desconsideració general. Bancaixa i la Cam han fet desistiment de les seues obligacions respecte de l’economia valenciana en general i dels valencians en particular, han cedit tot el protagonisme econòmic a altres entitats financeres foranies i s’han situat mansament a eixe segon pla que comportarà, en poc temps, la desaparició total de l’escena política, econòmica i social d’una economia que, d’haver seguit altres camins més lògics i menys polititzats, ens podria haver situat entre les economies punteres peninsulars.
D’esta porga en sabem prou els saguntins que, no fa gaire anys, vam sofrir la desaparició de la Caixa d’Estalvis i Socors de Sagunt propiciada per una administració absolutament polititzada, copada en totes les seues comissions per polítics del PSOE, que era el partit que manava en aquella època, i per uns polítics als que els hi va importar un rave propiciar una fusió que va fer desaparèixer absolutament la Caixa de Sagunt dels nostres carrers, de les nostres aspiracions i de la nostra memòria, i portar la implantació de Bancaixa a Sagunt. Ja en som ben pocs els que recordem amb enyor aquella Caixa, fundada l’any 1841, que tant va fer pel poble.
Ara, polítics del PP han propiciat la desaparició de Bancaixa: n’és la història que es repeteix per a mal. El govern de Camps ha regalat Bancaixa al poder madrileny i l’ha fusionada amb la Caixa de Madrid, que s’ha xuclat el poder econòmic valencià amb absoluta indiferència dels polítics de torn que, malgrat la fusió, mantenen bones poltrones i magnífiques expectatives: ja se sap que els favors s’hi paguen. I volen fer-nos creure que això ha estat el millor que s’hi podia fer amb la nostra malmesa economia, que és bo per al nostre futur, encara que tots sabem que menteixen més que alenen. El retall de prestacions i serveis, però, ja comença a notar-se a Sagunt amb la cloenda de l’oficina de Baladre. Què passa, que no resulta rendible per a Madrid?, que les famílies que resideixen a Baladre no són importants?... Succeeix, que a Sagunt tot és possible, que a València tant li fa el fil roig com el negre, i que a nosaltres, en general, mentre el nostre el cul particular el conservem ben sec, ben estovat i ben assegut, els veïns que empitjoren ens importen encara menys que un rave, que ja és importar ben poc.
Però encara tenim a les nostres mans els nostres estalvis, les nostres pensions, les nostres nòmines, els nostres negocis, i la nostra responsabilitat personal i social, i això ens permet contemplar un munt de possibilitats ben diferents per no deixar-nos dur com ovelles cap a l’escorxador, per uns politicastres que no han tremolat en entregar les claus de la nostra casa a invitats mai no convidats.
Federic Aznar i Escrig
D’esta porga en sabem prou els saguntins que, no fa gaire anys, vam sofrir la desaparició de la Caixa d’Estalvis i Socors de Sagunt propiciada per una administració absolutament polititzada, copada en totes les seues comissions per polítics del PSOE, que era el partit que manava en aquella època, i per uns polítics als que els hi va importar un rave propiciar una fusió que va fer desaparèixer absolutament la Caixa de Sagunt dels nostres carrers, de les nostres aspiracions i de la nostra memòria, i portar la implantació de Bancaixa a Sagunt. Ja en som ben pocs els que recordem amb enyor aquella Caixa, fundada l’any 1841, que tant va fer pel poble.
Ara, polítics del PP han propiciat la desaparició de Bancaixa: n’és la història que es repeteix per a mal. El govern de Camps ha regalat Bancaixa al poder madrileny i l’ha fusionada amb la Caixa de Madrid, que s’ha xuclat el poder econòmic valencià amb absoluta indiferència dels polítics de torn que, malgrat la fusió, mantenen bones poltrones i magnífiques expectatives: ja se sap que els favors s’hi paguen. I volen fer-nos creure que això ha estat el millor que s’hi podia fer amb la nostra malmesa economia, que és bo per al nostre futur, encara que tots sabem que menteixen més que alenen. El retall de prestacions i serveis, però, ja comença a notar-se a Sagunt amb la cloenda de l’oficina de Baladre. Què passa, que no resulta rendible per a Madrid?, que les famílies que resideixen a Baladre no són importants?... Succeeix, que a Sagunt tot és possible, que a València tant li fa el fil roig com el negre, i que a nosaltres, en general, mentre el nostre el cul particular el conservem ben sec, ben estovat i ben assegut, els veïns que empitjoren ens importen encara menys que un rave, que ja és importar ben poc.
Però encara tenim a les nostres mans els nostres estalvis, les nostres pensions, les nostres nòmines, els nostres negocis, i la nostra responsabilitat personal i social, i això ens permet contemplar un munt de possibilitats ben diferents per no deixar-nos dur com ovelles cap a l’escorxador, per uns politicastres que no han tremolat en entregar les claus de la nostra casa a invitats mai no convidats.
Federic Aznar i Escrig
