La dolçaina es l’instrumnet musical típic valencià que gaudir de gran arrelament popular, sobre tot en les festes falleres des de 1867en que Vicent Montoliu i Gabriel (tabalet) actuaren en la plaça de bous de València. Vicent Montoliu, fill, va lograr aprofundir en l’estudi d’aquest instrument fins convertir-se en un autèntic virtuós i extraordinari concertista. Des de l’actuació dels dolçainers de Tales a València, aquests músics acompanyants per el tabalet son requerits per multitut de pobles i ciutats per a actuar en les seues festes i cel·lebracions.
Altres destacats dolçainers van ser: Gaspar Savall, Jeroni Ortís, els Cardona d’Oliva, qui a finals del segle XVIII provaren provaren judicialmente haver desenvolupat el lloc de dolçainer d’Oliva per espai de 300 anys. Fou al segle XIX quan aquests musics començaren a cobrarsous considerables i mereixer el respecte del poble, tenint cotes molt altes de popularitat al incloure noves melodies; d’aquest segle son Josep Pastrana, de Lliria; Poca Sang; Pa i Cansala i el Pilorer, qui va actuar molts anys com cap de colla en la popular dansa dels nanos del Corpus de València; Salvador Montoliu, de Tales, fundador de la dinastia de dolçainers de Tales, els quals arribaren a tocar al Palau Real de Madrid. Dels molts i molt bons dolçainers del present segle i com a exemple citarem al Tio monero i Guillermo Camarelles de Faura, als germans Caballer de Sagunt i el tio Moreno de Benifairó.
La dolçaina valenciana (també anomenada donçaina, xaramita, xirimita o gaita) és un instrument musical de vent. En concret, és un tub cònic, generalment de fusta, amb una sèrie de forats que es tapen amb els dits. Aquesta forma cònica i no cilíndrica, especialment al final, li donava antigament el nom de trompa.
Existeixen moltes varietats de dolçaines: la castellana (amb claus), l'aragonesa, la gralla de Catalunya, el Bolin-Gozo del País Basc i la dolçaina valenciana.
El seu origen és antic. Tanmateix, el fet que sigui un instrument de llengüeta doble, com l'oboè, suggereix que podria aparèixer després dels instruments de llengüeta simple, com ara el clarinet.
El so de la dolçaina valenciana, és viu i penetrant, i si el dolçainer té bons pulmons es pot sentir a molta distància.
La dolçaina valenciana està composta de la pipa, el tudell, el gobelet (o cap), el cos i la campana. El gobelet, el cos i la campana formen allò que s´anomena pròpiament dolçaina, sent la resta (la pipa i el tudell) complements. Tradicionalment les dolçaines s'han fabricat amb fusta, i a partir de l'any 2007 van aparèixer les dolçaines fetes de resina plàstica que, igualant molt la sonoritat de les de fusta, són més barates i resistents.
La dolçaina fa parella amb el Tabalet, sent ambdós instruments suficients per a amenitzar musicalment qualsevol festa al carrer. Bona cosa de la música popular valenciana es toca amb dolçaina i tabalet. Entre les melodies més belles per a ser tocada amb la dolçaina, en podem destacar la tonada de la Muixeranga.
L’olivera de l’Espardenya
En la carretera de València, auns 50 metres d’on s’açava e monumento a la restauración borbònica, en la partida de Gausa, no fa molts anys es conservava una vella olivera de grans dimensions propietat de la familia Villar. El seu tronc que media més de dos metres de diàmetre, estava completamente hueco i era el lloc de treball d’un artesà que fabricava sabates, soquets i espardenyes de careta que venia als agricultors saguntins i als viatgers.
Albert Llueca Juesas
President de l’Arxiu fotogràfic Llueca-Juesas
