L’ 1 de maig de 1410 va faltar En Martí l’Humà, deixant vacant la Corona d’Aragó. Açò va fer que la cort es va rodejar d’ambiciossos pretendents, resultant d’aquest fet, al reviure els antics odis entre Valencia i Morvedre, sent els Morvedrins partidaris de Ferran de Castella, en tant que els de Valencia h eren del Comte d’Urgell, representant per el governador En Berenguer Arnau de Bellera.

Volent coneixer les opinions de les villes reals del Regne i respecte del candidat que naven a votar, va aplegar el governador Arnau de Bellera als murs de Morvedre el 7 de setembre de 1410 i, com es va donar la circumstància de que la vila era partidaria de Ferran de Castella, els va tancar les portes impedint la seua entrada.

Esta negativa va reavivar les relacions existents fins l’extrem de demanar Arnau de Bellera reforços a la capital, a fí d’humiliar a la vila. Els reforços no arribaven, compormetense per a ell, la situació d’Arnau de Bellera davant dels habitants de Morvedre.

La tensió va povocar l’enviaent d’emisarisamb la fi de restaurar la pau en la vila, sent inutil tota gestió feta: les portes de Morvedre continuaven tancades per al governador Berenguer Arnau de Bellera. Agotada tota possibilitat de comprensió el Bisbe Hugo de Lúpua i Bages, va escriure a Frai Vicent Ferrer, que amb la seua plàtica, va lograr convencer als de Morvedre de que obrigueren les portes al governador de Valencia i acceptaren la seua autoritat.

Toni, avispat aventurer, va aplegar a Morvedre després de haver “complit en lo terç del de Segorb lo temps perque m’ajusti” tobrant a Bertomeu, amic seu, un tant socarró, el qual di va donar la noticia dels esdeveniments que estaven passant a Morvedre: “es, pues Toni, el cas estrany que lo poble de Morvedre, resoltament s’ha negat a recibir a visita, que fent en lo dia està en Arnaldo de Bellera que del reyne y la ciutat es per lo Rey, Deu lo guarde, Gobernador general”.

La Justicia de Morvedre que desitjava a tota costa va aconseguir l’armonia entre els valencians i morvedrins, contestant a l’emisari que se li havia enviat des de Valencia de la següent manera: “Conech la situació y conech dels privilegis l’importancia, si sinyor, conech del noble Bellera l’autoritat i intençió; pero entre l’poble que ho demana y entre lo Rey d’Aragó ni vull faltar al meu poble, ni mon Rey faltaré jo… posat pues en aquest punt de dificil solució; dexe l’insignia del carrech y lliure me quede jo…”

Sant Vicent Ferrer va arribar a Morvedre i va parlar als seus habitants en aquests termes: “Vinch açi en lo nom de Deu y en el nom del sinyor Rey, a qu’es cumplixca la llei que acatar sempre debeu”; les paraules del sant no van convencer als morvedrins, demanant-los seguidament, per caritat, que van obedieren al governador. Es van resistir de nou i davant això Sant Vicent els va dir: “Tampoch…? Pues jo agenollat la pau us demanaré, y ab llagrimes hui també cridaré a la caritat…” estava a punt d’humiliar-se quan Arnau de Bellera el va detindre dient: “Basta, pare, no humilleu vostra grandea per terra… si Molvedre busca guerra, escolteu, guerra tindreu…”

Toni, el valent soldat, va reaccionar d’aquesta forma: “rendixch l’espassa ab plaer… vull ser en axó’l primer pues així ho demana Deu”.

Les aigues varen tornar al llit i, com final, Sant Vicent Ferrer va dir: “este es lo timbre de gloria de Valencia y d’Aragó: una fé en la religió que dona brill a sa historia… gracies Deu meu…”.

El castell de Dirke

Antíope, filla del rei Nikteus, famosa per la seua bellesa, va ser enganyada per Zeus baix la forma d'un sàtir deixant-la embarassada. Son pare va voler castigar-la. Va abandonar la llar i en la seua fugida va trobar-se amb Ippapeus, rei de Sikyon, que la va fer la seua esposa.  El rei Nikteus, despitat per no haver-la pogut castigar es donà mort fent jurar abans al seu germà i hereu del regne, Lykos, que el venjaria d'Antíope i d'Ippopeus. Lykos, en compliment del seu jurament va anar en la seua busca, capturant a la seua neboda a qui va encadenar. Antíope donà a llum a dos bessons en la muntanya Kitharon, abandonant-los, sent trobats pel pastor Oineus que va cuidar d'ells, donant-los els noms d'Amphion i Zethas.

Antíope fou donada per Lykos, com esclava, a la seua esposa Dirke, qui la va maltractar i va carregar de cadenes, fins que Zeus la va alliberar i, lliure, va anar a Eleutheres a la recerca dels seus fills, ja adults. El seu fill Zethas, creient que es tractava d'una esclava furtiva, però va ser reconeguda per Dirke que havia arribat a la ciutat per a prendre part de les festes  dedicades al deu Dionysios. De nou va ser capturada i conduïda per a donar-li mort. El pastor Oineus va confessar als germans Amphión i Zethas que Antíope era sa mare. Ambdós germans van córrer fins a Dirke i li van arrabatar a Antíope per a castigarla. Van intentar matar aixi mateix a Lykos però la intervenció d'Hermes ho va impedir.

Els germans bessosns van lligar a Antíope, sa mare, nua a les banyes d'un enfurit bou brau que la va arrossegar fins a produir-li la mort.

Albert Llueca Juesas
President de l’Arxiu fotogràfic Llueca-Juesas