De llegenda (II). Els «limoncillos» de Sagunt

Escrito por Albert Llueca Juesas
Viernes, 19 Junio 2015 16:01

Les Monges Servites de Sagunt, en el seu retir espiritul en el remans de pau de la seua clausura, cumpleixen rigurosament amb les regles de l’Ordre i es dediquen també, per a guanyar-se el sustent, a la realitzacióde delicades llavors manuals, la realització de la qual requereix un exquisit treball, constancia, inteligencia i, moltes voltes, sacrificis. D’ahí que, quan admirem alguna llaor manual femenina que considr¡erem dificil de realitzar, solem dir això de “son treballs de monges”..

De merescuda fama van gaudir els treballs de reposteria i demés dolços elaborats per les monges saguntines que inclus es van arribar a exportar. Dels dolços fabricats per les monges destacaven els famosos “limoncillos” que varen donar fama a este cenobi. L’origen de tan exquisit dolç, que hui en dia no es fabrica, conta amb una bonica llegenda que tractarem de contar.

Hi havia en la vila de Morvedre en l’últim terç del segle XIV numerosos habitants. Els diversos convents de frares, esglésies i oratoris diseminats per l’àrea que tancava les seues muralles eren el suficienteent importants per a ser apreciats per la majoria de morvedrins, ocupats exclusivament en el cultiu dels seus camps des de que els àrabs van construïr canals i cequies fecundant aquestes terres.

Entre els edificis religiosos, destaca un de modest aspecte situat en una zona poc poblada de la vila: alli hi havien monges de Santa Clara, i estudiaven les filles dels nobles valencians, catalans i aragonesos.

Els dolços i xarops que allí preparaven per a regalar, especialment als bisbes de Tortosa I València, així com als priors de les ordres valencianes; la fama del convent servita s’havia extes des de que una monja anomenada Catalina s’ocupara d’aquests menesters.

Catalina era una antiga mora nascuda en l’horta de Gandia, en la comarca meridional de la Safor. Allí va naixer Zulfa, nom originari de la monja Catalina, mentres profesava la religió de Mahoma: era filla d’un musulmà de Benirredà que odiava als cristians,sent el seu desig més fervent el emigrar al país on la mitja lluna dominase, l’ocasió li va vindre al faltar la seua dona, trasladant-le amb la seua filla de no més de quinze anys a Malaga. Zulfa va voler acompanyar al seu progenitor i en Denia va embarca rumb a Malaga. Abans de creuar el cap de Sant Antoni es va desencadenar una terrible tormenta acompanyada d'huracans. Tres dies va durar la tempestat; el vaixell va encallar en una platja coberta d xicotts guijarros i després d'algunes hores les dèbils taules a l'espenta de les ones van vindre a quedar reduïdes a un munto d'astilles, entre les que es veien els cadàvers de passatgers i tripulants.

La platja era la de Morvedre. Els habitants del Grao, xicotet poblat de mariners i pescadors, es van llençar a salvar els supervivients de la catàstrofe trobant a la jove Zulfa, encara viva.

La mora va ser socorrida per un dona anomenada Ines, que havia acudit a la platja portada per la quriositat i com el desig de ser util als supervivents, ja que el seu home habia mmort sense socor en una baralla naval contra les galeres genoveses, en aigues de la germana terra de Cerdenya. Al despertar la mora, Ines li va contar el succedit, el seu pare havia ort i Dèu i la Verge havien salvat la seua vida.

Una volta restablerta la mora va contar Ines una visió que va tindre abans d'afonar-se el vaixell en el que viatjaven junt al seu pare “va vore flotar en les braves aigües un fermós xiquet vestit de blanc roejat de llum per totes bandes, que li va dir que no binguera por a la mort, ja que per a ella encara no havia sonat la’última hora”. El vaixell es fa fer pols, perdent Zulfa el coneixement. Pensativa va quear Ines al escoltar les paraules de la mora. No va compendie la seua transcendencia va anar a consultar amb un avi i sabi cura de Morvedre que va vore en aquella visió un avís de la providència dirigit a salvar l’anima d’una infidel. A partir d’allò el cura saguntí visitava a diari la casa d’Ines on vivia Zulfa tenint llargues converses, que acabavem quan la mora va convertir-se a la religió cristina, rebent el nom de Catalina i entrant com a monja en el beaterio de Santa Clara.

Al saber les onges de Morvedre que en el seu país confeccionava arrops, xarops i almíbars per als moriscos del seu poble, les germanes li encarregaren aquest treball i ella així ho va fer guanyant-se l’amistat de les altres monges. Des de aquest momento eren més estimades les seus llepolies de Morvedre.

Una vesprada en que baix la gran camoana de la cuina hi havia sis “putxeros” de fanc negre, que els moriscos de Quart feien ex profeso per a la confección de confitures del monasteri saguntí. Dins bollien dos varietats d’amibars que havien de enviar-se com obsequi al provincial de la Mercé. Va abandonar la cuina la germana Catalina al escoltar la campana de l’abadesa i va creuar el pati, on en bulliciosos jocs estaven les alumnes. La abadesa li va manifestar el seu desig de que li binguera al Cornet del regal que estava preparant, doncs que al mati seguent vindrien a arreplegar-lo Ballester que junt a altres del Castell de Morvedre, marxarien a València.

Va regressar de nou a la seua cuina quan al colocar el cullerot de boj en un dels seus putxeros, va tropeçar amb uns cosos extranys i durs, que en quantitat estaven barretjats amb l’almibar. Va traume un i va voe que era un “limoncillo”, igual de tamany als que es criaven en els llimoners del pati. Visiblemente emocionada, va comprovar que en tots els putxeros hi havien “limoncillos”. Fora de si i sense saber que fer, es decidir a comunicar a la superiora el que pasava. Mentrstant un grup d’alumnes esperaven acontecimientos: era una travesura i la victima “la moa” com elles li cridaven. Després de l’esplicació de Catalina, la superiora va voler baixar a la cuina i comprobar el que havia pasat. “una gran ira va causar a l’abadesa al destapar un putxer i introduir el cullerot, i traume del fonss un parell de “limoncillos” de color verd, dorats i blancs, que va mirar amb despreci, però de sobte una idea lluminosa li va asaltar duguent-se-los a la boca, li va canviar la cara: aquell fruit verd, agri, amb corfa oliosa i amarga, s’havia convertit en un delicios menjar, digne d’una taula imperial”.

La superiora va deixar el cullerot dirigent-se amb els braços oberts a  abraçar a la germana Catalina. Les monges van atribuir tot a un Miracle.

Al dia següent, el Ballester va dur a València en dos orcites de fanc els primers “limoncillos” en almíbar elaborats per les monges del convent de Morvedre. El seu destinatari remitia al mes següent un escrit que deia: “Envie V.R. els escapularis i rosaris que em va demanar, beneits per el propi bisbe de València. El dolç de llimons que vaig rebre, va ser tant delicat que va causar la meua admiración i la dels lectors de Sant Francesc i Sant Domenech, que, al provar-los, el van classificar de superior al que digual clase fan els convents d’aquesta ciutat: no donen a ningú la recepta, doncs tots ho farien…”.

La fama dels “limoncillos” va transpassar les fronteras valencianes. Joan I d’Aragó, va coneixedor d’aquest dolç va voler tindre-lo en el seu rebost en grans quantitats ja que ho preferia abans que els albimars que el suministrats d’Orient. També els nobles els van incluir en les seues dietes fins a l’extrem de que la comunitat religiosa de Morvedre no van poder fabricar en grans quantitats de “limoncillos” que lis demanaven.

Així es va extendre les excel·lencies d’aquesta llepolia saguntina, que ha passat després de segles, guerres, cataclismos i inclus haverse convertit, en 1580, la comunitat de clarises en Servites del Peu de la Creu, fins avui, sense que s’adultere la recepta primitiva. Els “limoncillos” de Sagunt fa temps que es deixaren d’elaborar-se en quantitats, sols una xicoteta partida fabrica cada Nadal i esta destinat a comproissos de les monges del convent de Sagunt.

Albert Llueca Juesas
President de l’Arxiu fotogràfic Llueca-Juesas

 

 

SUCESOS

SALUD